Sociòpates

Es curiós això de les xarxes socials. Recordo el primer cop que em van parlar del Facebook, dient-me que me'n fes un. "Això del Facebook és com el fotolog dels collons però amb text" vaig dir. "Mai has vist un fotolog, oi?" Sembla ser que els fotologs també tenen text. O això diuen, perquè després d'haver-ne mirat uns quants no sé si se'n pot dir text. Bé, coses que passen per parlar de temes que un no domina, una mania que tinc. És igual, que no em vull desviar. El que vull dir és que pensava que això del Facebook era una collonada, com totes aquestes pàgines socials o diaris (menys Blogger, al qual estimo profundament :3).

Com canvien les coses quan te'n fas un! Bé, de fet no canvien gens. És una collonada, una de molt gran. Però quan en tens un, això comença a molestar. Passes a estar a l'altre banda de la conversa, a ser aquell tio pesat que intenta convèncer als seus amics a què se'n facin un. A ser el plasta, el de "Has vist el que han posat al Facebook? Què bo!" o "Sí, em vaig unir a aquell grup. Em sento profundament identificat amb els pagesos lituans que a causa de Sálvame s'han quedat sense collita" o fins i tot "T'has fixat en l'estat de Taliqual? Jo crec que està enamorat...". Sí, perquè Facebook et converteix en un tafaner.

Tots tenim el nostre petit xafarder a dins, però quan ens fem Facebook comença a créixer i se'ns escapa, es posa fora de control. De sobte, ens sorprenem mirant perfils de gent aparentment desconeguda, tot i tranquil·litzar-nos quan veiem que tenim algun amic en comú, al qual tampoc coneixem, però el tenim agregat, així que és com si fos família. Comencem a mirar a què s'uneix aquest, o quin és l'estat d'aquest altre, i traiem les nostres pròpies conclusions. Aquest està enamorat, aquests altres ho han deixat (jo crec que per culpa de la gossa, era molt gelosa i s'etiquetava a totes les fotos) i l'altra està enfadada amb el seu millor amic perquè ha pujat una foto en la que sortia malament.

Sí, Facebook trenca amistats. També en genera centenars de noves. Gent que si et veu pel carrer et gira la cara, però t'agreguen al Facebook, això vol dir que volen arreglar-ho. Una sol·licitud d'amistat pot tapar anys sense parlar. Però no em deixis desviar-me! Facebook acaba amb amistats, amb les de tota la vida. Clar, si és que alguns s'ho busquen. Jo conec a dos que eren molt amics i un dia un d'ells es va fer fan de "Jo també penso que el meu gos és el meu millor amic". Resultava que no tenia gos. I clar, tot va saltar pels aires. Perquè, siguem sincers, aquestes coses fan mal. Vius enganyat, penses que tens un amic en el que pots confiar, creus que 15 anys són suficients per creure en algú... Fins que aquest es fa fan al Facebook d'una cosa així. No hi ha dret, home! I ara insults 'mur a mur', fotos desetiquetades, que si ara m'uneixo al grup de "Mejor solo que mal acompañado", que si "Donde cabes tú, cabe tu perro"... En fi, un embolic de redéu. I aquí estic jo, patint per ells. Però, en part, m'ha anat bé. Ara ja sé que regalar a un d'ells pel seu aniversari. Et dono una pista: borda. I no és un DVD amb els millors moments de Telecinco.

Nota: Escric en català perquè en castellà no em surt el to col·loquial.