Convivència

No és facil. Des de Hollywood diran el que vulguin, però conviure no és fàcil. Molts cops ja ens costa arribar a conviure amb nosaltres mateixos i les nostres múltiples personalitats - dono per suposat que tots en teniu un parell, com a mínim - aixi que quan afegim a aquest complicat sistema una altra persona, el panorama pot convertir-se, fàcilment, en un similar al de la frontera entre Palestina i Israel. S'ha d'anar amb molt de compte amb cada cosa que fas.

Els començaments són molt bonics, però és la trampa que té tot inici: tot sembla bonic al principi: relacions, amistats, assignatures... Sempre es comença somrient, amb la millor voluntat. Però dura poc. Arriba un punt en tota relació de convivència en què les hostilitats comencen. Pot ser pel mínim detall: un plat mal col·locat, no netejar bé el lavabo, tossir per la nit, un intent d'assassinat... No han de ser grans coses, però poden arribar a molestar molt i significar un abans i un després en la convivència i en la casa.

Jo conec a una parella que estaven molt feliços i un dia van decidir anar a viure junts. Des d'aquell moment, sempre que els veig, vaig de negre, en senyal de dol. Això els molestava, perquè deien que era un pessimista. Però jo ho tenia clar: això no podia acabar bé. Tot va començar genial. "La convivència era el que ens faltava", "em sento tan bé vivint amb ella", "és màgic, és perfecte". No obstant, jo seguia de negre. Allò era una fase, estava clar. Acabaria arribant el moment H, d'hostilitat, d'hòsties a tort i a dret.

I va arribar, com era evident. Va ser per una ximpleria, però ho va trencar tot. Un dia ella va arribar abans d'hora al pis i se'l va trobar assegut al seient, amb la samarreta a l'altura del melic - el qual s'estava gratant -, amb una cervesa a l'altra mà i veient la tele amb cara d'haver sigut abduït per extraterrestres. Un moment màgic, si per màgia entenem la imatge que se'ns ve al cap quan pensem en Homer Simpson. Ell va trigar un parell d'hores en assabentar-se que ella hi era, ja sabeu que quan un està en un d'aquests moments, ja pot petar el món que ni te n'adones. Quan la va veure, es va posar tot vermell i va començar a excusar-se. Clar, ella havia arribat dues hores abans del previst, no en tenia la culpa!

Però ja tot havia acabat. S'havia acabat la màgia. Aquelles coses que deixes passar aleshores, com una forquilla no rentada suficientment bé com per poder pentinar-te amb el reflex, es converteixen en guerres pitjors que la de Vietnam. I comença l'ofensiva. Que si ara t'enverino una mica el menjar, que si et deixo l'estufa mal posada per a que t'adormis, que si abans de marxar t'incendio una mica la casa, ara et trenco els 27 àlbums de segells que portaves col·leccionant des de que eres nadó, ara truco a un parell de sicaris turcs per a que et trenquin les cames... Una cosa increïble. Ja no els he tornat a veure. I quan truco al mòbil, surt algú parlant en turc. Potser s'han canviat de pis.